NULL
Andreu Blai Fernández-Serrano
Joan Fuster fou un escriptor amb fama d’àcid i una mica malèvol. Tal volta és per aquesta raó que el relacionem pejorativament amb la festa i les trivialitats que l’acompanyen. Ell mateix reconeix açò al començament del llibre, però empra aquestes virtuts atribuïdes com una excusa per explicar per què, un autor com ell, dedicaria un llibre a les falles, una temàtica jovial que no sembla convidar a una reflexió erudita, més aviat al contrari. Aquest és un compendi d’articles que, en compte de criticar les festes josefines, com la majoria suposaria, les elogien. L’autor ho sap, i adverteix al pròleg: «Convindrà que el lector sàpia, ja des d’ara, que aquest llibre no és un pamflet contra les falles. Si algú n’esperava una altra cosa, li aconsellaré que renuncie a continuar endavant, perquè se’n sentiria defraudat». I és que a Fuster li agradaven les falles, li devien fer gràcia, almenys, en la mesura que manifesten el barroquisme, la tendència a l’excés i al malbaratament, valencià. És evident, però, que qualsevol interés profund que li pogueren suscitar no era genuí. El que tenen en comú els textos seleccionats, a banda de la temàtica, és que li pagaven expressament per escriure’ls —ja fora el diari, ja fora alguna associació fallera—. I és per aquesta raó que dubte de la sinceritat amb la qual els va escriure. No vull dir, en contraposició, que a “Combustible per a falles” Fuster no estiga reflectint part del seu pensament. No ens enganyem, es va guanyar la vida escrivint sobre una diversitat de temes, i sempre va trobar la forma de fer-los d’ell. Les falles no són una excepció. Però, com diem ací: qui paga, mana. I si una associació festera et paga per escriure sobre les falles, tractes de parlar-ne bé d’elles per tal de ser contractat l’any següent. Aquesta ambigüitat s’hi presenta quan, sent conscient de l’artificiositat de les falles modernes —havent-se incorporat la majoria de ritus festers al segle XIX— i de la universalitat del foc, aclama les falles com la representació del caràcter valencià i la seua habilitat natural per a la improvisació —afirmació que li permet fer crítica social, un poc amagada, però insinuosa—. Llevat que el clima puga ésser un factor per explicar certa predisposició al bon humor, per moments peca d’un xovinisme provincià. I ho feu a propòsit, pense, amb la doble finalitat de quedar bé amb les associacions de falles, per un costat, així com per satiritzar-nos als valencians i els tòpics que ens envolten, per l’altre. I ahí està la falsedat. Vist des d’aquesta perspectiva, alguns articles constitueixen una burla sana cap als provincialismes que envolten les falles, una burla necessària perquè, com diria el mestre, els fallers no saben fer broma de les falles mateixes.
Malgrat tot, al llibre si que s’identifiquen trets constitutius de les falles modernes. A saber: la tradició popular —en referència a un poble, una amalgama de classes treballadores i liberals—, la sàtira —a través del llibret de falles i el ninot de falla— i el protagonisme del foc. Perquè les presumptuoses falles que hui dia es fan eren en origen una senzilla fogata a base de fustes, papers i qualsevol deixalla inflamable. Una festa, a més, geogràficament ubicada a la ciutat de València i els voltants. La seua gradual extensió a la resta de comarques, i no a totes, respon a la cosificació institucional de la festivitat i a l’intent de dotar de sentit a la província, una delimitació abrupta. A més, l’ambient rural i popular que dóna origen a les falles s’ha transformat amb els canvis econòmics en un ambient més cosmopolita i urbà. No podem esperar, doncs, que la relació de la societat amb les festes siga idèntica a com fou al principi. A més, el turisme és més intens hui dia que abans, quan Fuster escriu. L’afluència de turistes a la capital disposats a pagar per tal de viure l’experiència fallera, condiciona molt l’evolució de les festes cap a l’oci nocturn. Les institucions públiques, és clar, són les principals promotores d’aquest esdeveniment. En aquest sentit, i sense veure les conseqüències finals d’aquests processos de transformació, l’autor ja lamenta el possible desdibuixament de les falles, del seu particularisme valencià. Si bé és cert que s’han desdibuixat els lligams socials, humans, al voltant de la festa, desconec perquè hauríem de lamentar-nos. Cada societat viu les festes d’acord amb la seua fisonomia —no pense entrar a valorar si això és bo o roín— i no hi ha, a parer meu, cap essència valenciana transcendental, rere els ritus fallers, que travesse més enllà del marc d’una societat valenciana molt concreta, que els ha dotat de significació: la València lligada a l’horta i l’albufera en la modernitat. Tota proclama d’una identitat universal està destinada a acabar al museu d’etnologia. Així i tot, les observacions de Fuster són testimoni del que hui és una realitat fàctica que s’estén a tot arreu, i té a veure amb la dilució dels lligams comunitaris en favor d’una atomització societària. Un exemple, des de l’experiència, però sense cap pretensió de veritat: jo fa anys que visc les falles a València ciutat i l’element satíric, que s’assenyala en el llibre, brilla per la seua absència. En canvi, tenim ninots voluminosos i que pretenen constituir un art seriós, patrimoni immaterial de la humanitat i no sé quines històries més. I el tercer element, el foc, ja no és eixa manifestació improvisada sinó que constitueix una institució controlada des de la política. Si vols fer foc, caldrà que demanes permís, i no vull ni imaginar la de tràmits que s’haurien de fer… Hi ha moltes coses que s’han perdut amb el temps —les falles ja no serien les festes del poble per al poble, en tot cas són les festes dels falles per a fallers i turistes— i dubte que Fuster estiguera content amb els canvis, en part, perquè és un homenot d’una època diferent a la que ens ha tocat viure. S’haguera continuat divertint, en tant que a cada any les falles són més grotesques. I seria curiós, sens dubte, veure’l escriure un article sobre l’actualitat fallera. No és un exercici imaginatiu molt lúcid, els morts no escriuen, però és amè pensar l’esforç que li requeriria no amollar un improperi, sobretot de l’himne regional que corona la festa —això de per ofrenar noves glòries a Espanya—, que és de tot menys valencianitat. I, ara que ho pense, els articles reunits sols comprenen els anys cinquanta i els seixanta. Alguna raó hi haurà.